Dicen por ahí… Digo yo…

Dicen por ahí  que aceptes lo que tienes y luches para no perderlo pero no trates de cambiar nada a mejor ya que te arriesgas a perder lo que tienes.

Dicen por ahí que más vale pájaro en mano que ciento volando.

Dicen por ahí que contra lo que no puedes luchar lo que tienes que hacer es agachar la cabeza y seguir sin mirar hacia atrás, no vaya a ser que veas alternativas que podrías haber hecho y te arrepientas de algo.

Dicen por ahí que si esa voz estridente y torturadora que a veces escuchas dentro de tu cabeza te dice algo, algo habrás hecho tú para que te lo diga y que lo que te toca es aguantarte y hacerle caso.

images (17)

Dicen por ahí que esforzarse al máximo es muy importante siempre y cuando te esfuerces en lo que ellos te han dicho que tienes que lograr.

Dicen por ahí que el que no llora no mama.

Dicen por ahí que dónde fueras haz lo que vieras.

Dicen por ahí que si todos te dicen algo, por algo será.

Dicen por ahí que te dejes llevar por la corriente, si todos hacen lo mismo eso es lo bueno.

Dicen por ahí que los resultados son lo que hablan de tu trabajo, da igual las formas, los resultados son lo que la gente recuerda.

Dicen por ahí….

Dicen sin parar de decir y tú tienes que escuchar sin pararte a pensar,  ya que ya lo han hecho ellos por ti.

Y digo yo, ¿por qué no hablar uno mismo en lugar de escuchar lo que otros dicen por ti?

Digo yo que cada uno piensa y actúa en función del contexto de lo que vive y como lo percibe, así que no existe respuesta, acción, sentimiento o pensamiento perfecto para cada situación.

Digo yo que como todos somos diferentes, todos tenemos derecho a decidir en función de nuestros pensamientos, valores y sentimientos y que lo que tengo que hacer es ser congruente con ellos, con los míos, y si puede ser con lo del resto mejor ya que no dejo de ser un animal social.

Digo yo que si no me gusta lo que veo puedo mirar de cambiarlo y si para ello me equivoco, ¿dónde está el drama? Pruebo otra forma.

Y también puedo decir yo sin parar, pero lo que puede resumirlo todo es:

Digo yo que si cada uno se centra en su proceso de vivir y se dice a sí mismo lo que quiere escuchar, seguro que encontrará alternativas para crear sus propias estructuras acordes a los diferentes contextos y ser él mismo en todo lo que haga.

¡Digo yo que es así de fácil!

Anuncios

Massa coses. Massa ràpid

Diuen les llegendes urbanes que tornar  a la rutina mai és fàcil. Penso que no és més que un d’aquells pensaments tan extesos culturalment en aquest pensament victimista que tan profundament arrelat té la nostra societat. Un pensament que ja ens proporciona l’excusa perfecta per no exigir-nos des del principi i rendir per sota del nostra nivell.

Com tot, depèn de moltes variables. Està clar que si la teva feina no t’agrada, tornar a treballar després de les vacances pot ser molt dur. Segurament tornar el dilluns després del cap de setmana també ho és, però a més dies fora de la feina més dificultat per tornar. Cadascú que faci el que consideri ja que el que tothom té clar és que no deixa de ser una decisió personal.

vuelta-al-trabajo

En el que si podem estar d’acord és en com tornar. Generalment tornar d’una manera progressiva a l’activitat més habitual durant la major part del nostre temps pot ser el més recomanable. El fet és que els canvis sobtats d’activitat, en tots dos sentits, fàcilment generen estats emocionals alterats que poden manifestar-se de diferents formes amb les conseqüents afectacions a la nostra habitual forma de pensar, sentir i actuar.

A la societat actual existeix una forma d’actuar molt generalitzada que afavoreix caure en l’excusa de “tornar a la rutina no és fàcil”. Aquesta no és altra que la gran varietat d’activitats diferents que moltes persones fan i tornar a incorporar-les totes elles de cop a les nostres vides. Si a més afegim com d’extesa està la multitasca a les nostres activitats, tenim molt fàcilment un quadre que pot portar a un estat d’estrès a la setmana de tornar.

No només parlo dels adults, molts nens passen d’estar de vacances amb una flexibilitat (o manca) d’horaris en pràcticament tot allò que fan sols o en família a una rigidesa horària descomunal en tot el que fan pràcticament d’un dia per l’altre. Si als adults els hi costa….

Tenim molta tendència a omplir-nos les hores del dia. Si ho fas perquè vols endavant. El problema és que moltes vegades aquestes activitats no estan en consonància amb el que nosaltres realment volem fer. I això, en determinats moments ens genera massa maldecaps de cop.

Prioritza i dóna’t temps. Per molt que ho pensis, no tot és important i no tot és urgent, no has de tornar a tot la primera setmana, potser ni la segona o ni tan sols el primer mes. No t’enganyis, ja ho saps però no actues tenint consciència d’això. Pren consciència, escull el que vols fer i en què vols invertir el teu temps i tot el depengui de tu, incorporar-ho de forma progressiva.

Deixa el victimisme de vacances. Cada cosa al seu moment i quan decideixis.

Converses familiars

Sortir a passejar és una activitat que faig poc, aquesta és la veritat, però que de tant en tant em toca fer. Generalment quan em toca realitzar alguna compra poc habitual com pot ser algun regal de cara a alguna ocasió puntual. Els eixos comercials i els centre comercials solen ser els destins habituals d’aquestes passejades.

No puc dir que sigui un amant dels centres comercials. És més, són dels llocs que poden estressar-me més fàcilment. Malgrat tot, no puc negar la seva funcionalitat en molts aspectes de cara al dia a dia que vivim molts de nosaltres on tenir una varietat de botigues en un espai concret pot ajudar-nos a organitzar-nos. Els eixos comercials també tenen aquesta virtut però pot ser no és tan fàcil d’apreciar. Segurament la influència del trànsit pot ser un factor juntament amb que de vegades no són espais limitats de forma clara.

Passejar per aquests espais et dona ocasió d’observar comportaments humans interessants d’analitzar i sentir converses que t’informen de maneres de pensar presents avui dia a la societat. Aquestes conductes observades m’han donat l’oportunitat de reflexionar força vegades sobre aspectes quotidians. Segurament el tema més present en aquestes reflexions són la manera en que la gent s’organitza les seves prioritats.maquinista_instalacion_en_centro_comercial_la_maquinistaÉs força habitual veure a pares i mares comprant amb preadolescents o adolescents i mantenint converses, per no dir discutint, sobre què comprar i sobretot a on comprar-ho. L’últim cop que vaig anar a un centre comercial, mentre buscava un regal a una botiga vaig sentir la següent conversa:

–          Ja saps què aquesta universitat no la podem pagar?

–          Ja us ho fareu…- resposta de l’adolescent sense aixecar la vista del mòbil.

–          Com? Què vols dir amb això?

–          Jo no penso marxar fora de Barcelona per estudiar a una pública. I els meus amics què?

–          Si vens els caps de setmana això no es problema.

–          Per tu no serà problema…

–          Ja ho parlarem després –dirigint-se a la sortida-. A on volies comprar avui?

–          Anem al Hollister que necessito un parell de coses d’aquí i després anem a mirar l’Iphone que veu dir que em compraríeu.

–          Anem. Però avui res més eh!

Sense saber de quina universitat parlaven, ni de les opcions públiques o més econòmiques que semblava que es plantejaven… Si que va sobtar-me les prioritats familiars que tenien. Hollister i Iphone per davant de la formació. Bé, realment tampoc és una gran sorpresa perquè està clar que aquestes són les prioritats d’una part de la societat per davant o en igualtat de condicions amb segons quines altres. Però el fet de sentir-ho en primera persona sempre es xocant.

Aquesta part de l’educació dels adolescents no correspon a l’escola o institut. És una responsabilitat pràcticament exclusiva de les famílies i dels entorns més propers als adolescents. Responsabilitat familiar que no sembla estar molt amunt a la llista de prioritats en l’educació dels fills i filles de segons quines famílies.