Darrerament poden llegir-se diferents opinions, investigacions i articles de tota mena que parlen de la distribució horària de la societat actual. Pràcticament tots estan d’acord en el mateix: la distribució actual no és la millor per molts aspectes que haurien de ser bàsics a una societat on les persones fossin el més important.
Però ja està. Amb això sembla que hi ha prou. No hi ha conciliació familiar, la qualitat de vida de la gran majoria de les persones baixa any rere any, no es prenen mesures de cap tipus per canviar aquesta dinàmica i l’únic que es fa és tirar-se dels cabells quan surt alguna noticia que crida l’atenció i que parla directament o indirectament de com la societat ocupa les hores del dia. Com és el cas d’aquesta noticia publicada a La Vanguardia.
Realment a algú sorprèn aquesta noticia? Dubto molt que per algú que treballi al sector educatiu aquesta noticia sigui una novetat. Fins i tot els que envien deures als seus alumnes a tort i a dret saben que aquesta no és una activitat realment profitosa. Cert és que una majoria dels mestres realment no envien deures per fer a casa, els deures són el que no s’ha fet o acabat a l’hora de classe. Però també hi ha vegades que aquesta feina programada per fer a l’aula ja està pensada perquè no es pugui acabar a l’escola i s’acabi a casa.
Un altre aspecte són les famílies que demanen deures als mestres, professors i a les escoles o instituts. Personalment penso que ho fan per dos motius: pensen que més feina serà millor pels seus fills i d’aquesta forma els tenen ocupats, no havent-se de preocupar de en què inverteixen el temps.
Obliden així que la quantitat de temps establerta a una activitat no assegura la qualitat de la mateixa. Per més hores que dediquin als deures, no té perquè existir una relació directa amb el seu aprenentatge o rendiment acadèmic. Buscar feines pels nens per ocupar el seu temps, ja sigui per l’horari laboral dels pares/mares, per facilitar la vida familiar o simplement perquè no molestin, tampoc és la solució.
La societat ha de plantejar-se realment com vol ser i a partir d’aquí actuar i deixar-se de posats davant les càmeres en situacions puntuals per preparar iniciatives reals en aspectes com la distribució horària laboral, l’escolar, el prime time televisiu i d’altres que van més lligades del que pensem. I després posar en pràctica aquestes iniciatives i no deixar-les al calaix fins que arribin les properes campanyes electorals.
Deixem de sorprendre’ns per coses que ja sabem i passem a l’acció.
Jugant per la vida 